viernes, 14 de junio de 2013

01 NOI A TREBALLAR!


¿A donde va usted?

Per un moment vaig estar a punt de sortir corrent i tornar a al Seat “sis-cents” del meu pare, on segur em sentiria protegit d’aquell senyor que en una sola pregunta em va atemorir de tal manera, que ja res m’importava davant d’aquell semblant agressiu.



Tan sols havia entrat a la recepció, un espai ampla on darrera d’un taulell un home prim i baixet de poc cabell amb un bigotet que acompanyava  la part superior del llavi, molt a l'estil de l’època, era l’autor de la veu agressiva, el senyor Flores era el porter, fidel porter d’una empresa, aquesta empresa era  EDITORIAL BRUGUERA S.A. així ho feia saber el  rètol que hi havia a l’entrada.




Feia poc el pare em va dir que es necessitava un sou mes a casa, i jo acabava de fer els 14 anys, això volia dir que havia de començar a treballar, i em va preguntar que m’agradaria fer, ell ebenista, ara es guanyava la vida fent de representant de mobles i es clar el pare esperava que la meva resposta fos que volia fer com ell, no d’ebenista, sinó seguir la seva tasca com venedor de mobles, això li hagués fet feliç. Però no va ser així.

Jo no tenia moltes ganes de passar al mon laboral per això vaig intentar fer-me el murri i buscant excuses vaig dir-li que encara estava estudiant i que a mes jugava al futbol...però de poc o millor dit, de res em va servir, tot estava calculat, el proper curs el faràs per la nit, això volia dir que entraves a la feina a les vuit del mati, i sorties a dos quarts de sis, llavors em dirigia directament a l’institut per començar les classes a partir de les vuit, el futbol em va dir, podràs seguir-lo practicant sempre i quan no suspenguis cap curs dels teus estudis.

El pare seguint el seu discurs em preguntà de que volia treballar, que si jo tenia alguna preferència per fer algun  ofici, en aquella època existia la figura de l’aprenent, per el que iniciaves un ofici i si t’agradava i servies, seguies treballant fins fer-te oficial. Jo no m’havia plantejat res, tan sols pensava amb el futbol i amb sortir els diumenges amb els amics per anar al cinema o al “Casinet”  a ballar (Per aquell temps en el Casino de l’Aliança del Poble Nou feien ball i el Manolo el Rafa, el Jordi i jo no ens perdíem cap diumenge).

De sobte se’m va aparèixer la imatge del senyor Vinyeta, el farmacèutic del barri de Sants on vaig néixer i on vaig passar els primers anys, aquell
farmacèutic a mes de despatxar medicaments, era amic de la família, et donava consells fins i tot a vegades et donava recomanacions de metge, i sempre que anaves a buscar quelcom sorties amb un grapat de boletes de sucre de mil colors.



Una cosa que sempre em cridava l’atenció era la forma d’embolicar les capses dels medicaments, aquesta acció va fer que en aquells moments li respongués al pare que volia ser de farmacèutic...i no ser per que també li vaig dir: o dibuixant.

Dibuixant?- va dir el pare sorprès-

No hay comentarios:

Publicar un comentario