12 TORNEM A LA FEINA

                                COM ENTREGAR UN ORIGINAL

                       

Però tornem a la feina, els originals ja retolats tornaven a nosaltres i encara ens quedava numerar la pagina, o sigui que s’havia de posar

aquell numeret que portaven damunt de la pagina a la part dreta si eran senars a l’esquerra els parells, però no penseu que utilitzàvem la “Lletraset”, ni somiar-ho, de fet encara no s’havia comercialitzat, d’un full imprès amb una numeració complerta de l’un al cent anàvem retallant amb l‘agilet (una fulla d’afeitar) el numero corresponent de la pagina i en el costat on anava el numero li posàvem un xic de pega i amb un de les cantonades de l’agilet punxàvem amb cura aquell tros petit de paper i el traslladàvem el seu lloc, tampoc teníem cúters, un cop col·locat,  amb un paper groc d’aquells que os deia que eren mes prims i que servien per a tot, el posàvem damunt del numero y pressionàvem perquè quedes ben pegat, i amb molt de conte retiràvem el paper groc no fos cas que al fer-ho de presa ens enduguéssim el numero també.

Ja per acabar el treball en aquella pagina, enganxàvem (pegàvem) el titular, ja imprès, que l’havíem anat a buscar en el calaixet on es guardaven, el retallàvem ben ajustat i fèiem el mateix procediment que per pegar el numero.

El darrer pas era posar amb bolígraf les indicacions per els gravadors, com indicar l’amplada en que s’havia de reduir aquell original, i pel darrera el nom i numero de la revista, així com el numero de la pagina.

Ara la pagina ja estava a punt per entrar a fer el gravat i aquest pesés a la maquina d’òfset que la imprimiria junt a la resta de la revista.

Però la nostra dèria era dibuixar, junt amb el Jaime planificàvem nous projectes de revistes, que de ben segur serien millors que els que editava Bruguera, en Jaime faria les aventures en dibuix realista, en Toni , era dels darrers en entrar al departament i que va venir recomanat per en Raf, dibuixava molt be, i tenia molt enginy, la Carmen podria dibuixar algun reportatge, jo podia fer algun personatge tipus Bruguera,  El Boro alguns muntatges fotogràfics, la Silvia il·lustracions junt amb l’Adela, en Viola era un innovador de veritat, però pot ser passava una mica dels nostres projectes, la Maria Jose podia fer il·lustracions i en Jordi, en Jordi seria el nostre assessor i director, era una mica mes gran que nosaltres i feia de segon cap del departament quan el Duque no hi era.

                         

No cal que comenti que cap d’aquests projectes van arribar a un final feliç, però si que ens va servir per practicar molt i millorar en els nostres dibuixos.

11 EL DEPARTAMENT DE MUNTATGE I COMPAGINACIO

LA FEINA DE CADA DIA

Cada u de nosaltres teníem encarregada una revista, que depenia d’un redactor, que era l’encarregat de proporcionar el material per confeccionar- la  i el que marcava la pauta o sigui la distribució de les pagines, generalment ens passaven una carpeta de cartro color marron amb un foli enganxat amb celo on anave el llistat de les pagines que estavem a punt de començar a muntar, amb els originals dels diferents dibuixants, varis acudits dibuixats per diferents autors, normalment  estrangers, a vegades eren retallats d’alguna revista estrangera, els acudits servien per complementar les pagines on hi havia publicitat, el text i les fotos per el reportatge científic de la revista i la resta de indicacions per completar la seva configuració, moltes d’aquestes pagines venien sense esborrar el llapis, cosa que ens tocava fer  a nosaltres, després havíem de comprovar la mida de la pagina, que a vegades venia malament hi havíem de corregir la diferencia de les mides perquè quan s’anés a imprimir aquestes fossin  correctes.

Cada redactor portava com nosaltres una revista a mes de fer guions per els dibuixants, o escriure reportatges, així doncs jo compartia revista amb l’Armando Matias Guiu, feiem el DDT, en Julio Fernandez portava el Tiovivo, En Vidal Sales el Pulgarcito i El Capitan Trueno, e Jordi Bayona s’encarregar de la revista estrella El Gran Pulgarcito, una imitació de les revistes franceses Pilote o Spirou, també teníem en Perich, en Turnes i mes tard van venir nous redactors i noves redactores així com d’altres que ens havien deixat, com en Perich que se’n va anar per fer la seva obra em plena llibertat.

Un cop teníem tots aquells originals a punt els portàvem a maquines, no, a les maquines d’imprimir, encara no, primer s’havien de retolar i ho feien aquelles noies que amb una habilitat sorprenent escrivien els texts calculant l’espai que havia d’ocupar un darrera l’altre, en el mateix full, un cop acabat aquest procés els passaven a les seves companyes que damunt la taula i amb una plumilla i un tinter feien la forma del globus, que be que els hi quedava! Encara que si havia algun accident sempre tenien el recurs del gouache blanc, un cop fet els globus els retallaven en cura i els enganxaven un per un en cada una de les vinyetes.

Aquest procés es feia en cada un dels originals, així doncs si en un principi es retolava a ma,  l’editorial pensant que era mes entenedor la lletra de maquina va decidir muntar tot un departament per fer-ho a maquina.

En dos dies aquells originals ja hi eren a les nostres mans per acabar de fer la nostre feina. 

Jaime (Jimmy, segons si comentava les aventures de Lloret o no)  alt i prim, prim, però molt prim, vestia sempre amb la roba molt ajustada tant que ni tan sols podia encabir un mocador dins les butxaques dels pantalons.

Com molts en aquells moments pertanyia a un grup musical, que assajava i assajava...però no van arribar a gravar cap disc.

Els estius, cada cap de setmana a Lloret de Mar i els hiverns a les discoteques barcelonines.

En Jaime ens explicava mil histories de les seves aventures, les seves conquestes, que com podeu suposar eren moltes i em noies de bandera.

Tot acabat un estiu, mentre m’explicava les seves aventures amoroses per Lloret, se li va acudir de pesar-me les cartes d’una noia anglesa que havia conegut, li feia mandra respondre les seves missives...com en aquells moments estava estudiant angles, vaig pensar que seria una bona forma de practicar-lo, la cosa va quallar, la Beverly i jo ens enviàvem cartes d’amor a traves del seu enamorat, en Jimmy.

Quan rebia una la portava a la feina i jo li llegia perquè sabes el que deia i li feia cinc cèntims de com seria la meva resposta.

Vaig aprendre molt angles aquell hivern en que va durar aquesta anada i vinguda de missives, no cal dir que a l’estiu següent ja no es va veure amb la Beverly i que l’altre tenia un altre nom.

Aquell dilluns al arribar a la feina i en entrar al departament vaig veure que el meu company de taula no havia arribat encara, ell havia entrat a treballar a l’editorial un parell d’anys mes tard que jo, i com érem els mes joves estàvem asseguts junts, i com en Diego havia fet en mi, li vaig ensenyar el que corresponia fer com aprenent, quan va entrar al departament, em vaig adonar que alguna cosa no anava be, aquell dilluns entrava trasbalsat.

De sobte, començar a explicar-me com l’hi havia anat el cap de setmana, dissabte  escalada, fer bivac per no se quina muntanya i de tornada el diumenge festeta a casa d’uns amics, una mica de ball i molta escalfor, tanta que estava preocupat, molt preocupat, perquè quan estava ballant molt a prop d’una noia i notava  el contacte del seu cos envoltat per els seus braços, el membre es posava dur, i no podia posar-hi remei, això m’ho explicava a l’hora d’esmorzar,  mentre una noia distribuïa les begudes o els entrepans que havies demanat , de no ser, que ja el portessis de casa, per això aprofitant aquest minuts de relaxació i tranquil·litat li vaig voler gastar una broma.

Tot sentint el que em deia el vaig mirar amb cara de sorprès i molt seriosament li vaig dir que això no podia ser, que era una cosa molt estranya, que jo no ho trobava normal, que a mi no m’havia passat mai.

Pot ser el millor seria que ho consultes amb un metge, es va amoïnar, però no acabava de creure’m per això aprofitant que en Jaime no hi era en el seu lloc li vaig dir que si no em creia que li preguntes en Jimmy que amb l’experiència de Lloret on gairebé cada estiu tenia noves núvies angleses es clar, ell era el mes indicat per saber com era el funcionament amorós.

S’ho va estar pensant una estona moment en que vaig aprofitar per cerca al Jaime i li vaig explicar la situació i que em seguis en la broma.

Os puc assegurar que aquell dia ho va passar malament pensant que una erecció normal podria ser una perillosa malaltia.

Quan s’adona que tot era una broma, es va empipar, però en el fons es va alegrar de que si el seu membre es posava gros i dur era normal.

Una primera classe d’educació sexual entre amics que es com s’aprenia en aquells temps.

Això era una natural conseqüència de la nostre educació, a l’escola tot era pecat, les noies no es podien juntar amb els nois per això sempre les escoles separades, una noia nua tan sols la podíem veure quan algú podia agafar una baralla de cartes dels pares on unes noies sortien fotografiades ensenyant els pits nuus.

Era tot el que teníem, perquè els pares per vergonya, per desconeixement per ignorància o per creences religioses feien el que sabien.