miércoles, 23 de octubre de 2013

13 L’ESTUDI DE REPUBLIC ARGENTINA


AMB JOSEP MARI
Vaig conèixer a Josep Maria  al poc d’entrar a Bruguera, ell aprenent del departament de llibres i jo del de muntatge i compaginació.

Recordo les seves poblades patilles molt negres damunt d’una pell morena i una gran quantitat de cabell que feien que el seu cap destaques en respecte de la resta del cos.

Ens van enviar a recollir tot el material de la redacció que havia estat al carrer de la República Argentina, allà vam anar varies setmanes doncs hi havia molt material i molt mal tractats, tenia el caliu d’un estudi amb  la fredor d’un  estudi abandonat, tot mig buit, però sense acabar de buidar, havien originals  sense arxivar, fins i tot alguns tirats per terra, trepitjats sense cap importància. Recordo originals d’Ambros dibuixant de El Capitan Trueno, deixats sense cap consideració, com si fos un tros de paper que ja ha donat el seu fruit i que ara ja no serveix per res...que pensarien ara els responsables d’aquell desgavell en veure la valoració actual dels originals en general i mes dels d’aquella època.

De ben segur ara serien molt valorats, però en aquell temps els originals se’ls quedava en propietat l’editor i per això   quan entregaves  una feina i anaves a cobrar junt amb el rebut havies de signar un paper on explícitament  deia que cedies tots els drets d’aquell dibuix al teu editor. Això permetia la publicació d’aquells dibuixos les vegades que volguessin i la seva manipulació, ja fos retallant-los o afegint-hi  dibuix, fins i tot en aquella època esborrant les armes com espases o matxets de les mans dels mes aguerrits guerrers.



Amb el Josep Maria ens vam dedicar a anar recollint tot el material, mirant de agrupar-lo  i fent paquets dels mateixos temes.
Hi havia molts treballs de diferents dibuixants, i a sovint ens quedàvem embadocats mirant-los.


                              











Josep Maria tenia una afició que mes que això era un deliri, li agradaven els peixos, els peixos de peixera i quan mes exòtics millor, encara que coneixia totes les especies i el millor es que les pintava com ningú, no recordo haver vist mai uns dibuixos de peixos tan detallats i tan ben fets, semblaven fotografies.



Tenia dos peixeres a casa i un munt de peixos a cada una d’elles i els hi dedicava unes hores diàries per alimentar-los, controlar que tots estesin be, que si havien ous traslladar-los a una peixera petita on naixien, perquè si els deixava en la mateixa  peixera els mascles se’ls menjaven.

Sabia cada color del peix, el seu nom i a l’especia que pertanyia, molts d’ells els anava a buscar per els estancs, un dels que visitava sovint era a l’estanc de Can Borrell, al Tibidabo, allà es passava hores fins aconseguir endur-se’n els exemplars que volia.

Tota una feinada, una feinada que era part de la seva vida.

Josep Maria tocava molt be el color i en aquella època es va començar a conèixer el personatge  d’Uderzo l’Asterix i jo li feia dibuixos dels gals i ell els hi donava color, quedaven molt be, llàstima no haver conservat cap d’aquells dibuixos però sempre se’ls enduia algun company que et deia que li regalessis.


Un dels darrers dies d’anar aquell estudi va venir Casamitjana, ell va ser el darrer dibuixant responsable de la redacció i estudi de revistes de la República Argentina i de tant en tant treia el cap per controlar el que fèiem...

Jo no tenia taula per dibuixar a casa i en aquell estudi tenien dos o tres d’aquelles de fusta amb la guia escalonada per graduar el taulell a la inclinació  desitjada, i també uns tamborets  naturalment de fusta, per cert molt incomodes  però que per a mi eren una meravella, tenir això a casa ja em faria semblar-me  a un dibuixant de veritat.

A pesar de la meva timidesa  i animat per Josep Maria,  un d’aquells dies que va aparèixer  en Casamitjana li vaig dir si em vendria una taula d’aquelles perquè jo no tenia lloc on dibuixar a casa i volia ser dibuixant, em va dir que si, no recordo quants cèntims  em va demanar però  si recordo que el tamboret  me’l va regalar.
Tot un detall.


Saltava  de content quan vaig arribar a casa i els hi vaig explicar els pares, però  ells no ho van veure tan clar...una taula de fusta amb un taulell de dos metros per un metro trenta, on volia posar-lo?  A casa no hi havia lloc, el pis de Poble nou on vivíem  cinc persones amb tres habitacions era molt just  i estava tot ocupat, ni hi havia espai per una taula i menys d’aquesta mida.

Os podeu imaginar la meva frustració , desprès  de tenir a les meves mans una taula professional, que ves a saber si no havia estat dibuixant  en Cifre, en Jordi, o en Vazquez fins i tot i ara em quedava sense ella.

Per sort estan els avis, ells vivien sols a Sants i tenien una habitació  que no feien servir i m’he la van oferir per posar  la taula e instal·lar  allà  el meu petit estudi de dibuix.

A la setmana següent ja tenia estudi propi, es clar que tan sols anava a dibuixar els dissabtes que era el dia que tenia temps per fer-ho, doncs els diumenges jugava  a futbol i la resta de la setmana no tenia temps.

En aquella taula vaig començar a fer els primers passos professionals.