05 EL “CAPITAN TRUENO”

ENDAVANT AMB LA PROBA

Els primers quaderns del Capitan Trueno eren apaïsats

I estaven retolats a ma (per cert després em vaig adonar que era el senyor Duque qui retolava aquells quadernets

Dibuixats per l’Ambros amb guio de Victor Mora, era molt bon retolista, i utilitzava aquelles plumilles que mai havia sabut perquè es feien servir, i acabava de descobrir-ho.

A mi em van  donar unes pagines apaïsades d’aquells quaderns apaïsats que havia de transformar en un format vertical.

S’havia de retallar la vinyeta i després de separar el text, posar-la damunt de la pagina on havia d’anar i marcar l’amplada per abans d’encolar-la  per enganxar-la  poder fer els requadres amb el tiralínies, doncs  fer-ho al reves o sigui enganxar primer i després requadrar  podia fer que la cola que sortia per els costats de les vinyetes fes que la tinta del tiralínies es corres i quedes tot fet un pastitx.

No sabia a on mirar, em sentia observat per tothom encara que la veritat es que tots anaven a la seva, vaig veure que l’ambient era molt distret, que entre ells anaven parlant i es feien broma, vaig sentir una veu d’un noi que parlava molt alt com li feia un comentari amb un company que el va anomenar Queto,

Be, ja tenia les vinyetes retallades, i les havia numerat per no confondre l’ordre i els seus textos separats i enganxats en aquells papers grogs, també numerats per vinyetes, perquè les noies que els retolaven de nou a maquina sabessin de l’espai que disposaven, el resultat final pot ser quedava mes modern però jo sempre he valorat mes el retolat a ma.

Vaig posar-me a fer els requadres a tinta, començant per dalt vaig fer totes les línies horitzontals així un cop assecades i girant la pagina vaig fer la resta sense que se’m fes cap taca. El regla sempre horitzontal el pit i anar baixant fins el final de la pagina.

Ja havia superat una part ara tan sols quedava enganxar les vinyetes, i vaig posar fill a l’agulla, la vinyeta cap per avall la posava damunt d’un paper groc i l’omplir  tota  de cola, després donant-li  la volta es col·locava al espai reservat per ella i altre cop amb un paper groc i net em servia per protegir aquella vinyeta que premia amb un costat del llapis perquè s’enganxés be a la pagina.

Ja ho tenia fet, de reüll vaig mirar a veure que feia el senyor Duque, que gairebé com sempre  estava capcot mirant una pagina de damunt la seva taula, en Josep concentrat sobre el seu taulell anava treballant, em cridar l’atenció de que de tant en tant es pujava el serrell del seu cabell llarg que li penjava damunt els ulls.

Que content estava quan vaig tenir aquella, la meva primera pagina muntada complertament acabada.

Be havia arribat el moment de passar l’examen, per mi era com si fos un examen  final...sense recuperació.  Per això un cop repassat de que no hagués fet cap cosa malament vaig agafar la pagina muntada i les vinyetes que no havia fet servir i em vaig dirigir a la taula d’en Duque...

Al arribar enfront la taula del cap del departament vaig esperar que aixeques la cara i quan em va mirar li vaig dir: Creo que ya esta...

He montado la pagina y me han sobrado estas vinyetas...

La cara del cap del departament es va tornar blanca,

¿COMO? Em va dir

¡¡¡¡Tenias que poner todas las viñetas dentro de la misma pagina!!!!

Pero si no caben, li vaig dir...

Cridar a Josep i li digué que m’expliques be, que dins d’aquella pagina havia d’encabir totes les vinyetes del Capitan Trueno i com ho havia de fer.

I aquell departament se’m va fer gran, molt gran immensament gran i jo em sentia petit, ja donava la proba per nefasta i ja em veia tornant a casa tot fracassat....

04 MUNTATGE DE LA PRIMERA PAGINA DEL CAPITA TRUENO



L’OLOR A GOMA D’ESBORRAR

...en arribar al segon pis a l’esquerra vaig entrar tot decidit,  aquest cop no va sortir ningú a rebrem i em vaig dirigir a traves dels passadissos i les sales fins la porta d’on havia sortit el senyor Duque, el dia de l’entrevista.

La primera sensació que vaig tenir al obrir la aquella porta va ser l’olor, una olor a goma d’esborrar barrejada amb l’olor de cola blanca en que s’ enganxaven els papers, va ser una sensació agradable que em va donar confiança que va apaivagar el nervis que m’envoltaven.

Va ser com quan anaves a una nova escola i entraves a la classe.

Palplantat a la porta em vaig mirar aquella sala, a ma dreta de la porta hi havia una taula de despatx molt gran, plena de unes pagines molt grans que estaven dibuixades amb el text inclòs, retolat a maquina, eren les pagines que jo llegia però en tamany molt mes gran, i sense colors, eren els originals que ja estaven preparats per portar a gravar per poder imprimir,  en front a aquesta taula hi havia dos fileres de dobles taules amb el taulell inclinat i un espai al seu costat de forma plana, que servia per deixar pots d’aigua, els pots de cola, els llapis i plomilles i demes estris per fer la feina.

La gent estava asseguda d’esquena a la taula de despatx i tots miraven cap uns finestrals molt grans que permetien que entres una bona lluminositat, tot i que cada taula tenia una làmpada que enfocava just al taulell i disposava de bona mobilitat,  resultat del manteniment del senyor Florenci, que era l’encarregat dels problemes elèctrics, just  davant a tocar dels finestrals la part del mig hi havia una altra doble taula omplint tot el frontal, a ma dreta d’aquest finestral havia una porta de vidre que permetia l’accés a un petit pati, era un terrat que donava a la terrassa colin dant al terrat d’una clínica.

A l’esquerra d’aquesta filera de taules hi havia uns armaris amb uns calaixos amples però molt estrets, on es guardava el paper Vilaseca per fer els muntatges, per dibuixar, era un paper de marca mitjana però que anava be per la nostre feina, també es guardaven alguns originals i les planxes impreses de les caràtules dels diferents titulars dels personatges que es publicaven en les diferents revistes. Carioco, las Hermanas Gilda, Mortadelo i Filemon,....

A l’altra costat també hi havia una filera d’armaris i entre aquests armaris i les dobles taules hi ha un espai amb moltes maquines d’escriure i a cada una d’aquestes maquines unes noies que escrivien a una gran velocitat.

Un noi que voltaria ja els vint anys aixecant-se de la seva taula es va dirigir cap a on estava jo,  -a qui busques?- em va preguntar, li vaig explicar que venia a fer una proba per venir a treballar i havia quedat amb el cap del departament, el senyor Duque, Josep que es com es deia aquest noi semblava conèixer be com funcionava el departament i com no hi era el senyor Duque em va dir que seies un moment que tot sovint vindria el cap del departament.

Al cap d’uns instants la porta d’entrada al departament s’obrir i va aparèixer el senyor Duque, es va dirigir a mi i saludant-me li va dir en Josep que em dones material per muntar una pagina del Trueno, jo escoltava però ben be no entenia res, les paraules “muntar” “ Trueno” i quin material m’havia de donar?

Sentia que una calor angoixant envaïa el meu rostre, notava que la vermelló s’instal·lava en la meva cara, tenia la sensació que tots em miraven, i havien moltes noies, i això encara em feia posar-me mes nerviós. Dret al mig del departament sentint les mirades de tots els que estaven treballant, nerviós començava a suar, quan en Josep em va dir: Com et dius?

Ricard, li vaig respondre...i ell em va dir doncs seu aquí ensenyant-me un lloc en una de les taules, per sort (per els meus nervis) no tenia cap company al costat.

Josep em portar un tinter de tinta xinesa, una plumilla, un tiralínies, una goma, un llapis, un joc d’escaires, unes tisores, un pot de cola blanca amb un pinzell (el pot era un envàs de vidre dels iogurts Danone, un munt de folis de color groc molt prims gairebé transparents, una pagina de paper gruixut, be mes gruixut del que coneixia fins llavors, era paper Vilaseca un full de paper com l’anterior però em unes línies marcades, que em va explicar que era la plantilla.

La plantilla servia per fer una copia de aquella plantilla en un nou full de paper, per això calia sobreposar-la damunt del paper en blanc i amb la punta de les tisores s’havien de marcar els extrems del requadre marcat per un cop ajuntar  les punxades de les tisores amb el regla i el llapis,  traçant una línia amb el llapis, per poder tenir una pagina amb les mateixes mides.

Fins aquí les explicacions d’en Josep eren clares però...amb va donar varis fulls de quaderns impresos de EL CAPITAN TRUENO, aquí vaig començar a entendre que havia volgut dir feia uns instan

Un cop marcada la pagina amb les mides exactes de la plantilla vaig començar a retallar cadauna de les vinyetes del Capitan Trueno, separant el text retolat a ma i enganxant-lo en un d’aquells fulls grocs que m’havien donat i que vaig descobrir que servien per moltes coses.

Començar la proba...

03 SEGUIM A L’ENTRADA DE LA EDITORIAL

L’ENTREVISTA

...Editorial Bruguera....

I ara em trobava allà mateix, davant el tauler que em separava d’aquell porter d’aquell guardia  de l’editorial i mig entravancant-me amb les paraules li vaig explicar que venia de part d’un dibuixant que es deia Garcia i que m'havia dit que preguntes per el senyor Duque...

Posant-se dempeus em va dir: -“segundo piso a la izquierda”-  em vaig girar a la dreta i allà començaven les escales i a la seva dreta hi havia l’ascensor, a la dreta del la porta del ascensor hi havia unes escales que baixaven,  per el que vaig imaginar deuria haver alguna mena de planta per sota del nivell del carrer,  vaig decidir no pujar per les escales, encara que esperar que baixes la cabina del ascensor em provoques uns instants de vergonya i temor per la mirada fixa del senyor Flores.

Vaig arribar al segon pis i nomes sortir havien dues portes, una a la dreta l’altre a l’esquerra, vaig entrar per la porta que m’havien indicat i em vaig topar amb una saleta on hi havien uns seients, els habituals d’una sala d’espera, al fons d’aquesta sala hi havia una altra porta cap on em vaig dirigir, al passar a l’altre costat em vaig trobar amb un passadís fet entre mampares de fusta i vidre gravat, de forma que impedia que poguessis veure el seu interior on hi trobàvem unes estàncies mes petites, decorades amb uns sillons i una taule de centre, que servien per rebre a la gent que venia de visita, el passadís seguia recta, però hi havia un trencant cap a la dreta, que anava cap a la redacció pasant per caixa,  en aquell moment es va obrir una porta d’on sorti un senyor que deuria ser de la quinta del pare, en mànigues de camisa i corbata i un bolígraf a la ma, al veure’m em preguntar si em deia Ricard, al dir-li que encertava es va presentar: Angel Duque, cap del departament de muntatge i compaginació.

No mirava a la cara quan parlava, o feia amb el cap cot, com si tingues vergonya, parlava d’una forma educada amb la veu molt baixa. Jo el mirava tímidament i amb respecte, però recordo els seus ulls clars i el seu cabell mig blanquinós, i no deixava de bellugar el bolígraf entre les seves mans mentre parlava. No com ho fan ara alguns estudiants que van aprendre a donant-li voltes sobre la mateixa ma, duna forma molt artística...deu relaxar per estudiar o potser et distreu del estudi. El senyor Duque ho feia d’una manera normal, passant-se’l duna ma a l’altre suaument.

L’entrevista va durar poc, jo li vaig explicar com i perquè era amb ell, la seva resposta va ser immediata,  ja la tenia preparada,  em va dir que li deixés les meves dades i que ja em trucarien per fer una proba la propera setmana.

No creia que em truques, les coses no eren tan senzilles.

Va passar una setmana

I em van trucar, la mare va agafar el missatge era una cita per anar a fer la proba. A casa tots estaven contents encara que jo no ho veia clar.

Arribat el dia podeu imaginar que les cames em tremolaven agafat a la barra del tramvia, que em portava fins l’arc del triomf, camí del  metro que em duria fins a l’estació de Fontana  sortint del metro, travessava el carrer Gran de gracia  per agafar el carrer Breton de los Herreros trencar per Aulèstia i Pijoan i desembocar al carrer de les Carolines, que sortia a la avinguda Princep d’Astúries, que encara no era el Felip doncs no havia nascut, un cop allà travessant l’avinguda per l’alçada de Guillermo Tell  per entrar al petit carrer de Camps i Fabres.

Un cop a la porta ja sabia que em trobaria amb el porter seriós de l’editoriaquan em va preguntar on anava li vaig explicar que el senyor Duque m’esperava per fer una proba, em  tornar a dir: –segundo piso a la izquierda-

I vaig pujar...

02- AMB UN SIS I UN QUATRE ET FAIG EL TEU RETRAT

Si, dibuixant! 

Mai havia estat un gran aficionat al dibuix, ni tan sols de petit, així com fan molts menuts que es passen el dia dibuixant, jo jugava a xapes o a fer punteria amb el “tiraxines”, o amb l’escopeta de clips de cortina, feta amb una agulla d’estendre de fusta i un pal  quadrat on es subjectava l’agulla, a l’altre extrem agafat amb dos claus enganxàvem una goma elàstica que servia per que llances el clip el mes lluny possible.

Es mes, a l’escola abans d’anar al institut,  el senyor Garcia professor del 6e curs de l’escola  Lope de Vega, en una classe de dibuix em va fer copiar un quadro religiós una d'aquelles imatges d'en Murillo i pintar-lo amb aquarel·la.

Al veure el resultat del meu treball amb va dir que anés al lavabo i que rentes la pagina fins treure-li tot el color de l’aquarel·la i que tornes a començar. Tot empipat ho vaig fer, així vaig descobrir el tractament de l’aquarel·la en mes intensitat, un cop netejada la lamina,  m’hi vaig tornar a posar fins a aconseguir un resultat millor.

Això no es tot, mes tard ja al institut vaig suspendre el curs de dibuix de segon de batxiller, per sort el vaig recuperar al setembre, malgrat tot això si que m’agradava llegir “Tebeos”.

El pare tot content de que fes de dibuixant em va dir que parlaria amb el Ferré.

 

En Ferré era dibuixant, si, però dibuixant de mobles d’una important botiga de mobles ubicada a la diagonal i era conegut de casa, per això aprofitant l’amistat li volia demanar que m’agafes com aprenent, jo no deuria fer bona cara perquè el pare em va dir si no em semblava be fer de dibuixant.

A mi els mobles no m’agrada dibuixar-los,  jo vull fer “Tebeos” com els que llegeixo.

Se que el pare es va quedar decebut, fuster de tota la vida li hagués agradat mes que fes dibuixos de decoració, de mobles, això que ara es diu interiorisme, que no pas “ninotets”. Però respectant els meus desitjos i com tenia un client que tenia un veí que feia dibuixos per una editorial li va preguntar on podia portar-me i li van dir, porta'l a Editorial Bruguera....

01 NOI A TREBALLAR!

¿A donde va usted?

Per un moment vaig estar a punt de sortir corrent i tornar a al Seat “sis-cents” del meu pare, on segur em sentiria protegit d’aquell senyor que en una sola pregunta em va atemorir de tal manera, que ja res m’importava davant d’aquell semblant agressiu.

Tan sols havia entrat a la recepció, un espai ampla on darrera d’un taulell un home prim i baixet de poc cabell amb un bigotet que acompanyava  la part superior del llavi, molt a l'estil de l’època, era l’autor de la veu agressiva, el senyor Flores era el porter, fidel porter d’una empresa, aquesta empresa era  EDITORIAL BRUGUERA S.A. així ho feia saber el  rètol que hi havia a l’entrada.

Feia poc el pare em va dir que es necessitava un sou mes a casa, i jo acabava de fer els 14 anys, això volia dir que havia de començar a treballar, i em va preguntar que m’agradaria fer, ell ebenista, ara es guanyava la vida fent de representant de mobles i es clar el pare esperava que la meva resposta fos que volia fer com ell, no d’ebenista, sinó seguir la seva tasca com venedor de mobles, això li hagués fet feliç. Però no va ser així.

Jo no tenia moltes ganes de passar al mon laboral per això vaig intentar fer-me el murri i buscant excuses vaig dir-li que encara estava estudiant i que a mes jugava al futbol...però de poc o millor dit, de res em va servir, tot estava calculat, el proper curs el faràs per la nit, això volia dir que entraves a la feina a les vuit del mati, i sorties a dos quarts de sis, llavors em dirigia directament a l’institut per començar les classes a partir de les vuit, el futbol em va dir, podràs seguir-lo practicant sempre i quan no suspenguis cap curs dels teus estudis.

El pare seguint el seu discurs em preguntà de que volia treballar, que si jo tenia alguna preferència per fer algun  ofici, en aquella època existia la figura de l’aprenent, per el que iniciaves un ofici i si t’agradava i servies, seguies treballant fins fer-te oficial. Jo no m’havia plantejat res, tan sols pensava amb el futbol i amb sortir els diumenges amb els amics per anar al cinema o al “Casinet”  a ballar (Per aquell temps en el Casino de l’Aliança del Poble Nou feien ball i el Manolo el Rafa, el Jordi i jo no ens perdíem cap diumenge).

De sobte se’m va aparèixer la imatge del senyor Vinyeta, el farmacèutic del barri de Sants on vaig néixer i on vaig passar els primers anys, aquell

farmacèutic a mes de despatxar medicaments, era amic de la família, et donava consells fins i tot a vegades et donava recomanacions de metge, i sempre que anaves a buscar quelcom sorties amb un grapat de boletes de sucre de mil colors.

Una cosa que sempre em cridava l’atenció era la forma d’embolicar les capses dels medicaments, aquesta acció va fer que en aquells moments li respongués al pare que volia ser de farmacèutic...i no ser per que també li vaig dir: o dibuixant.

Dibuixant?- va dir el pare sorprès-