L’ENTREVISTA
...Editorial Bruguera....
I ara em trobava allà mateix, davant el tauler que em separava d’aquell porter d’aquell guardia de l’editorial i mig entravancant-me amb les paraules li vaig explicar que venia de part d’un dibuixant que es deia Garcia i que m'havia dit que preguntes per el senyor Duque...
Posant-se dempeus em va dir: -“segundo piso a la izquierda”- em vaig girar a la dreta i allà començaven les escales i a la seva dreta hi havia l’ascensor, a la dreta del la porta del ascensor hi havia unes escales que baixaven, per el que vaig imaginar deuria haver alguna mena de planta per sota del nivell del carrer, vaig decidir no pujar per les escales, encara que esperar que baixes la cabina del ascensor em provoques uns instants de vergonya i temor per la mirada fixa del senyor Flores.
Vaig arribar al segon pis i nomes sortir havien dues portes, una a la dreta l’altre a l’esquerra, vaig entrar per la porta que m’havien indicat i em vaig topar amb una saleta on hi havien uns seients, els habituals d’una sala d’espera, al fons d’aquesta sala hi havia una altra porta cap on em vaig dirigir, al passar a l’altre costat em vaig trobar amb un passadís fet entre mampares de fusta i vidre gravat, de forma que impedia que poguessis veure el seu interior on hi trobàvem unes estàncies mes petites, decorades amb uns sillons i una taule de centre, que servien per rebre a la gent que venia de visita, el passadís seguia recta, però hi havia un trencant cap a la dreta, que anava cap a la redacció pasant per caixa, en aquell moment es va obrir una porta d’on sorti un senyor que deuria ser de la quinta del pare, en mànigues de camisa i corbata i un bolígraf a la ma, al veure’m em preguntar si em deia Ricard, al dir-li que encertava es va presentar: Angel Duque, cap del departament de muntatge i compaginació.
No mirava a la cara quan parlava, o feia amb el cap cot, com si tingues vergonya, parlava d’una forma educada amb la veu molt baixa. Jo el mirava tímidament i amb respecte, però recordo els seus ulls clars i el seu cabell mig blanquinós, i no deixava de bellugar el bolígraf entre les seves mans mentre parlava. No com ho fan ara alguns estudiants que van aprendre a donant-li voltes sobre la mateixa ma, duna forma molt artística...deu relaxar per estudiar o potser et distreu del estudi. El senyor Duque ho feia d’una manera normal, passant-se’l duna ma a l’altre suaument.
L’entrevista va durar poc, jo li vaig explicar com i perquè era amb ell, la seva resposta va ser immediata, ja la tenia preparada, em va dir que li deixés les meves dades i que ja em trucarien per fer una proba la propera setmana.
No creia que em truques, les coses no eren tan senzilles.
Va passar una setmana
I em van trucar, la mare va agafar el missatge era una cita per anar a fer la proba. A casa tots estaven contents encara que jo no ho veia clar.
Arribat el dia podeu imaginar que les cames em tremolaven agafat a la barra del tramvia, que em portava fins l’arc del triomf, camí del metro que em duria fins a l’estació de Fontana sortint del metro, travessava el carrer Gran de gracia per agafar el carrer Breton de los Herreros trencar per Aulèstia i Pijoan i desembocar al carrer de les Carolines, que sortia a la avinguda Princep d’Astúries, que encara no era el Felip doncs no havia nascut, un cop allà travessant l’avinguda per l’alçada de Guillermo Tell per entrar al petit carrer de Camps i Fabres.
I vaig pujar...
No hay comentarios:
Publicar un comentario