10 LA TIPOGRAFIA

      

 ELS CAIXISTES

Per nosaltres el Pegaso havia de dur un sobre amb un recull de folis que tenien els textos que s’havien de convertir en lletres de impremta, aquests textos que corresponien generalment a les pagines de les revistes que incloïen algun reportatge combinat amb algunes fotos o il·lustracions, anaven escrits  a maquina i tenien unes indicacions fetes a bolígraf on s’hi  marcava l’amplada que havia d’ocupar, el tipus de lletra que volíem (per exemple: Times news)  i el tamany de la lletra (en ciceros).

Els caixistes composaven aquells textos dins d’una capsa col·locant  cada una de les petites peces de plom que incloïen una lletra  al reves, de forma que un cop posades totes aquelles lletres que composaven el text, al donar-li la volta sobre la maquina que havia de imprimir aquell text quedes al dret...sempre vaig pensar que aquesta gent eren magnífics treballadors.

Quan t’arribava el text que havies demanat per muntar aquell reportatge, comprovaves que estes ben encarregat que no t’haguessis equivocat  doncs, sempre havia poc temps per entregar les pagines,  una vegada amb el text les fotos  muntaves les pagines, o sigui feies les separacions oportunes requadrant   les fotos i combinant els titulars amb la resta del text, fins acabar el reportatge.

El pitjor era quan una vegada entregades aquelles pagines el senyor Duque o be el redactor volien canviar alguna frase perquè estava mal construïda o hi havia alguna errada, llavors havíem de buscar lletra del mateix tipus i tamany i amb molta paciència anar retallant amb aquells agilets industrials lletra per lletra per composar el nou text I substitui  l’equivocat. 

Un cop tenies les lletres retallades damunt la taula, sobre un paper en blanc tiraves una línia recta a llapis i enganxaves lletra per lletra fins tenir composat tot el text, a vegades en lloc de fer-ho sobre un paper blanc ho fèiem damunt el text a corregir, sempre i quan encaixes el text nou en el que s’havia de substituir, un cop acabat netejàvem amb el gouache blanc l’envoltant de les lletres perquè quedessin ben netes i no es notes a l’hora de imprimir i apa! Ja estava canviat el text.

L'agilet era un bon instrument per conduir aquelles lletres petita al lloc on havien d'anar, mes tard van aparèixer el cúters que va millorar la feina

L’EQUIP DE FUTBOL

Aviat van saber de la meva afició al futbol, i que a mes jugava en el Jupiter em van dir que a l’equip de la editorial els hi feia falta un porter, així doncs que em van enredar, s’ha de dir que tampoc els va costar massa.

Per això el següent dissabte em vaig trobar amb els companys de futbol, no coneixia a ningú tots eren de diferents departaments, i la majoria eren de la part de Vallcarca, per el que no hi tenia molta relació.

Ens trobarem davant de La Roda un bar a prop de l’editorial de Camps i Fabres, després de les presentacions ens vam quedar xerrant tot esperant que ens vinguessin a recollir, doncs en aquella ocasió ens venien a buscar per portar-nos al camp on s’havia de fer el partit.

Un va dir: ja es aquí!!! En girar-me per mirar vaig veure que era el Pegaso de l’Emilio.

Amb aquell trasto, portava la roba per jugar i nosaltres ens havíem de seure com poguéssim.  Com sempre el conductor del Pegaso no va parar de parlar i els companys reien dels seus acudits però a mi em seguia costant molt d’entendre’l, cosa que vaig superar amb el temps, fins i tot ens vam fer força amics.

09 EL MENJADOR I L’HORA DE DINAR

...Y DESPRES EL “PEGASO”

Per dinar teníem 45 minuts, l’editorial disposava de menjador, i quan arribava l’hora baixàvem tots i en rigorós ordre d’arribada anàvem passant  per el mostrador on recollíem la safata on havíem de posar  els plats de menjar.

Plats d’un menú que ja teníem escollits  una setmana abans, quan ens passaven el llistat dels menús que podíem demanar i que nosaltres marcàvem decidint el que menjaríem cada dia de la propera setmana.

A la setmana següent, un cop arribat el dia ja no recordaves el que havies demanat, però tan s’hi valia. Dinàvem de presa i pujàvem a petar la xarrada  al estudi, molts cops xerràvem mentre anàvem fent dibuixos i planejàvem una nova revista feta per gent del departament que seria una revolució... encara que quan feia bo sortíem al pati, o sigui al terrat que donava a la clínica, on jugàvem a pilota...be a pilota amb una pilota feta de papers envoltats de celo el partit s’acabava quan la pilota es trencava per l’impacte de les puntades de peu que rebia, o si es penjava en el pati de la clínica, que es clar ja no podíem recuperar, el Vives, el Mario eren els mes filigraneros, el Jaime era una atracció per la seva elegància fins i tot jugant a futbol.

Un cop sentíem  el timbre que indicava que havien de reprendre la feina, tots a poc a poc tornàvem cada un de nosaltres a la seva taula i lentament re-empreníem la nostra feina, si algú li costava mes posar-se de nou a treballar el senyor Duque amb molta ma esquerra se l’hi apropava amb alguna excusa, preguntant per aquella o l’altre pagina que havies de muntar,  de forma que t’adonessis que ja havies d’estar fent alguna cosa de profit, era el moment de fer una visita al bany, per relaxar-te i rentar-te la cara i  tornar a la feina. En plena forma

EL PEGASO

Acabat de dinar sabíem que en el garatge ja hauria arribat EL PEGASO, un dos cavalls que conduïa l’Emilio, prim i desgavellat, amb un bigotet prim que acompanyava al llavi  superior  i que anava fent viatges per Barcelona segons els encàrrecs que tenia de cada un dels departaments, bàsicament era l’enllaç entre Camps i Fabres i Mora la Nova on eren les maquines.

Nosaltres sempre anàvem a darrera hora, i baixàvem el sobre que havia de portar a Mora la nova quan ja estava a punt de marxar, cosa que treia de polleguera a l’Emilio, un aragonès d’aspecte dur amb el sueu  bigotet , tal i com es duia en aquell temps, molt seriós, sempre remugant de tot, sobretot dels joves, a qui acusava de treballar poc, i d’estar dispersos en altres coses (sobretot en les noies) i no fixar-se en la feina.

Per sort l’Emilio era molt lent i sempre arribàvem a temps.

Jo no l’entenia quan parlava, l’Emilio no parava de dir coses i coses i el porter del magatzem on entrava el Pegaso reia dels seus comentaris i jo no caçava res del que deia.

La seva forma de parlar era entravessada i gairebé mai acabava les frases, deixava que el seu interlocutor ho fes, parlava molt pausat, per això no sabies si havia acabat de fer-ho o no.

Com deia, nosaltres sempre anàvem a darrera hora i l’’Emilio ens deia de tot, i que li diguéssim al Duque que si l’endemà no era a l’hora ell marxava sense endur-se els nostres textos.

I ho feia, mes d’un cop arribàvem tard, i l’Emilio ja havia marxat.

Si l’encàrrec era urgent em tocava anar amb autobús fins Mora la Nova  a la barriada de Vallcarca, seu principal de l’EDITORIAL BRUGUERA, on gairebé la gran majoria que vivia pels voltants eren treballadors de l’editorial i on evidentment havien les maquines i per tant també el caixistes.

El trajecte era agafar l’autobús numero 25 que et portava fins aquells barris muntanyosos, el bus et deixava a la part de dalt de l’editorial on es troba l’església de Nostra Senyora del Coll i havies de baixar un munt d’escales fins arribar a la entrada dels tallers de l’editorial, al departament on es trobaven els tipògrafs, el pitjor es que un cop entregat el sobre havies de pujar el munt d’escales per tornar a agafar l’autobús. Com sempre era a darrera hora, per això quan sorties d’entregar el sobre, ja podies marxar a casa, doncs la jornada ja avia acabat.

08 RETALLAR TITULARS

KETO, ARTISTA I MESTRE

Una de les primeres feines que em van donar, consistia en retallar d’uns fulls de paper molt gran tots els titulars que servien per enganxar-los  a les

pagines originals  que  portaven els dibuixants, havies de retallar i arxivar-los en uns calaixos per quan els anéssim a  buscar no tinguéssim cap dificultat, en trobar-los

Així doncs ja em veus amb les tisores a la ma retallant Carioco, Las Hermanas Gilda, Anacleto, agente secreto, Mortadelo i Filemon, agencia de informacion, Don Pio, Rompetechos, Pepe el hincha, Hug el troglodita,

Aspirino y Colodion, Angel si señor, Zipi y Zape, Doña Urraca, Carpanta, Gordito Relleno, El reporter Tribulete que en todas partes se mete, Pascual criado leal, El doctor Cataplasma, El caco Bonifacio, Rigoberto Picaporte solteron de mucho porte, El profesor Tragacanto y su clase que es de espanto, i molts mes.

Com aprenent i un cop en Diego ja ens havia deixat, les feines que em donaven em semblaven cada cop mes interesants per a mi, els responsables de muntar les revistes que en aquell moment es publicaven, eren els que es dedicaven junt amb el redactor de la revista, a deixar totes les pagines que composaven la revista a punt  per entrar a maquines

 

L’Enric (Keto) que venia d’Enriqueto, era un artista, no tan sols perquè sabes dibuixar molt be, sobre tot El Capitan Trueno, sinó perquè feia teatre.

A mes de ser l’especialista en Trueno, be en El Capitan Trueno, Jabato i gairebé totes les series d’aquest tipus, es dedicava a muntar les pagines, com em van demanar a mi a la prova per entrar a treballar,

Al Keto li arribaven tots el quaderns que havíem de reformar i com especialista del personatge controlava la seva evolució.

S’havien de convertir les histories que ja estaven publicades en el format de quaderns apaïsats, en pagines grans, en lloc de dues tires i havien quatre tires per pagina, cosa que en un principi semblava molt senzill, agafant una pagina apaïsada de dues tires, i a sota ajuntar-la amb la següent del mateix format y tota la feina feta...però les coses no son tan senzilles, perquè el nou format de quatre tires tenia un numero de pagines en concret i les histories apaïsades no coincidien.

Es per això que havíem de dividir el numero de vinyetes que completaven una historia de les publicades en el numero de pagines del nou format.

Aixi doncs havíem de retallar les vinyetes segon el numero de pagines de la publicacio i havíem  d'encabir-les dins del format de la nova publicacio, i en d’altres fer vinyetes mes gran que després s’haurien d’acabar de dibuix, d’aquí el garbuix i mutilacions sofertes per El Trueno.

El Keto era un mestre, quan hi havia un excés de vinyetes i no sabíem com encabir-les dins del quadern que estàvem muntant, li demanàvem ajut i ell sempre ens el donava, podíem retallar els personatges i enganxar-los mes separats per fer la vinyeta mes ample, o el reves d’una vinyeta mes gran fer-ne una de mes petita, això si, sempre aprofitant el màxim de dibuix original, encara que fos una muntanya o el tros d’un vaixell, també podíem suprimir una vinyeta sense desvirtua el guio, o dibuixar una de nova si calia.

El gouache ens ajudava a deixar la feina ben neta i polida perquè quan arribes al gravador no sortissin taques de paper o ombres dels gruixos etc...

Aquests ajustos necessitaven que es dibuixessin alguna vinyeta perquè no es notes el salt i l’Enric les dibuixava en qualsevol estil, si li tocava l’estil Ambros, gaudia d’allò mes, i orgullós ens mostrava la seva obra, ja que era el seu autor preferit, també dominava l’estil de Pardo  si calia i fins i tot l’estil Fuentesman, que era el preferit del Jaime, encara que quan tocava fer Fuentesman sempre hi havia la discussió entre el Keto i el Jaime que deia que aquest dibuixant feia els personatges exageradament allargats, perquè ell era baixet, i que estirava el dibuix dels seus personatges, i en Keto li deia que tan sols era el seu estil i que es deixes de punyetes.

Però Jaime era un enamorat del dibuix de Fuentesman i el seguia no tan sols en els quaderns de El Capitan Trueno, sinó en tot el que feia i ens arribava.

El que he anomenat abans que s’havia d’acabar de dibuix, consistia en acabarel dibuix de les vinyetes un cop enganxades dins el requadre on el dibuix no arribava fins la línia que tancava la vinyeta o per deixar espai per el text quedaven espais en blanc, tot això havia de quedar ben dibuixat perquè no sembles que era una historia antiga, aprofitada de nou.

(Que es el que era)

Tots aquests espais en blanc fins arribar al requadre era el que nosaltres o be amb pinzell o be amb la plumilla omplíem de tinta...

07 ELS PRIMERS PASOS

VAIG SUBSTITUIR A DIEGO

En arribar el senyor Duque m’esperava. No, no vaig arribar tard, ni tampoc neguitós per la meva arribada, es que volia presentar-me a Diego.

Jo entrava a treballar per substituir a l’aprenent que havia fins aquell moment, i aquest m’havia d’ensenyar quina i com feia la seva feina, per això era important que la setmana que encara estaríem junts en Diego em poses al corrent de tot.

Era un tipus molt divertit, alegre i que ja volia volar, la feina d’aprenent a l’Editorial se l’hi feia feixuga i volia canviar, per això s’acomiadava, per provar noves aventures.

Diego m’explica que per norma general els matins acostumaven a ser moguts, habitualment havíem d’anar al carrer Provença on vivia una traductora de l’Editorial, i be li portàvem textos per traduir o anàvem a recollir les traduccions ja fetes.

Tot tornant de casa de la traductora del carrer Provença en Diego m’explica que ara quan arribem segur que ens envien a casa del senyor Duran, però tu tranquil que primer esmorzarem, ja veuràs.

El senyor Duran era fotògraf i per Bruguera feia quantitat de reproduccions, en aquells anys no teníem ni fotocopiadores, i per reproduir una imatge necessitàvem al fotògraf, per això era gaire be una visita obligada.

Després d’esmorzar tal com havia dit en Diego em va dir, vinga Ricard que anem a can Duran.

El senyor Duran, una persona especial, una mica geperut, unes ulleres de pasta molt gruixudes, vestit amb una bata llarga de color gris, portava unes mànigues per damunt de les de la bata, per no fer malbé la bata, unes sabates molt i molt grans, pot se de can Segarra, i sempre molt atabalat, queixant-se de que totes les feines que li venien de la Editorial els hi demanaven que les fes de presa.

Aquell dia quan vam arribar Diego me’l va presentar i el fotògraf sense mirar-me amb va donar la ma i tot queixos va dir: Ho sento molt però os haureu d’esperar, encara no esta sec del tot.

En va portar a una habitació on havia una maquina rectangular, amb la part de dalt mig corba i una tapadora d’una tela molt gruixuda, entre mig posava les fotografies que a poc a poc anaven assecant-se, el senyor Durant anava comprovant aquest procés.

Després de la visita al senyor Duran, Diego em va ensenyar que per tornar a la feina no calia anar de presa, que podíem fer un tomb, encara que a mi m’agradava estar pel carrer preferia tornar a l’estudi.

Un cop tornats a l’estudi, Diego li va passar les novetats al cap i ens vam seure als nostres llocs, estar clar que en aquelles dobles taules nosaltres estàvem un al costat de l’altre, i així podia ensenyar-me les feines que es feien quan no havíem de sortir al carrer.

En aquell temps disposàvem de llapis, naturalment de fusta i trèiem la punta amb un d’aquells agilets que encara algú feia servir per afaitar-se, però en la versió professional, que tenien d’una duresa superior a les que muntàvem a la maquineta de afaitar. Els cúters van venir mes tard i va significar un avens en la nostre feina.

Per requadrar  les pagines a tinta com he dit abans fèiem servir el tiralínies, mes tard van aparèixer els Rotrings (quina meravella de invent)

Els regles o les escaires tenien un doble gruix perquè quan llisques el tiralínies la tinta no quedes enganxada al regle i taques el paper,encara que els que no tenien aquest privilegi podíem sobreposar un regle damunt l’altre perquè deixes l’espai necessari perquè no s’enganxes la tinta i poder fer una línia neta, també servia per si havies de tallar amb l’agilet algun paper recte.

Recordo el pot gros de la cola, que portava una cullera de fusta per que cada un de nosaltres ens poséssim en els envasos de Danone que feien el servei junt en un pinzell mes petit, també els mateixos envasos servien per l’aigua, per netejar els pinzells de tinta o de gouache blanc que fèiem servir per quan hi havia una taca de tinta o per netejar alguna errada, en aquell moment no teníem tipex líquid, o sigui que vam trigar una mica en utilitzar-ho, el paper groc era un estri molt utilitzat per a tot, i disposàvem de un mànec i una plumilla.

06 EL CAPITAN TRUENO



PRIMERA FUSTRACIO...PRIMERA ALEGRIA

Però no vaig tornar a casa...

En Josep em, em va tornar a la realitat, em va explicar que s’havia de retallar les vinyetes fins que hi cabessin  totes...una mica perplex li vaig dir que es perdria molt dibuix de l’original, ell sense donar-li cap importància em va dir que d’això es tractava, perquè totes les vinyetes que m’havien donat  entressin dins la mateixa pagina...

Així doncs em vaig tornar a posar, mes amoïnat i insegur que abans però decidit a fer-ho, encara que fos un sacrilegi

Josep es dirigir en un d’aquells armaris que dividien els departaments i va treure un nou full de paper que em va donar i em vaig disposar a repetir l’operació, intentant ajustar al màxim cada un dels talls de les vinyetes, però les mutilacions van ser escandaloses, al menys per a mi.

Per fi vaig acabar, algunes vinyetes quedaven espais  en blanc  entre el dibuix original i el requadre de la vinyeta en altres havia sofert una important mutilació i quedava molt ajustada  però em vaig adonar que era això el que volien,  abans de tornar-li a portar al senyor Duque li vaig ensenyar en Josep i em va dir que justament era això el que volien, per canviar el format de les pagines que ja s’havien publicat.

Mes tranquil em vaig aixecar i tornant a agafar tot el que havia fet, aquest cop sense que haguessin sobrat vinyetes, em vaig anar fins la taula del cap del departament i li vaig ensenyar la feina rectificada.

Ara ja estava be.

Molt amablement em va dir que ja em trucaria tan aviat hagués una vacant en el departament, que ja em va advertir  en l’entrevista anterior que de moment no necessitaven a ningú, encara que en qualsevol moment pogués canviar.

Ens vam acomiadar.

Sortint per la recepció, mentre m’acomiadava del porter, vaig pensar que lo bo de que no em contractessin era que no hauria de veure diàriament a aquell senyor d’aspecte sinistre que controlava l’entrada i sortida de tothom, mirant aquell rellotge que servia per marcar en una fitxa l’hora d’entrada i de sortida de l’empresa, me’l imaginava amb un fuet damunt teu si no passaves la teva fitxa per el marcador del rellotge...la imaginació.

 

ENTRO A TRABALLAR A L’EDITORIAL

El dia 20 de març de 1967 vaig entrar a forma part de la plantilla de treballadors de l’Editorial.

Quan la mare, tot tornant de l’escola, em va dir que havien trucat de Editorial Bruguera i que volien saber si estava disposat a treballar amb ells, gairebé no m’ho vaig creure.

No m’havia trobat mai tanta gent al tramvia, fins i tot algú quedava mig penjat del tramvia. es cert que l’agafava molt poc i per trajectes mes casolans, però aquell mati per a mi es com quan anàvem a Les Planes carregats amb el menjar i la pilota, tots cinc, els pares i els tres germans, tot ple de gent,

Aquell dilluns de mitjans de març vaig matinar mes del conte, millor dit, no vaig dormir gaire be en tota la nit, el nervis del primer treball, la por de fer tard, el desconeixement del temps que trigaria en arribar, el funcionament dels transports públics, i de nou al sortir de casa torna ha agafar el 53, un tramvia que des de Poble Nou em portava a l’Arc del Triomf, on agafava el metro que fent transbordament a Catalunya pujava fins Fontana, sortint d’aquesta l’estació, i com el primer cop que vaig anar sense l’acompanyament del pare vaig travessar el carrer Major per agafar Breton de los Herreros i seguir per Aulèstia i Pijoan, girar per Carolines i sortir al carrer  Princep d’Astúries i travessant aquesta avinguda entrar al carrer Camps i Fabres, de nou el mateix trajecte que vaig fer durant uns quants anys....

Tot pensant amb l’aglomeració de gent en els transports públics, avia arribat davant la porta de l’editorial, el meu primer dia laboral...

Així que tot decidit tornava a entrar a l’editorial Bruguera