14 LA RETOLACIO

RETOLAR A MA

 

El Jordi junt amb el Josep van ser els meus primers mestres, en Josep em va ensenyar a retolar, i a com funcionava aquell departament, i jo el substituïa quan ell no hi era, m’encarregava del material que feia falta, de distribuir els llistats dels menús setmanals perquè cada u de nosaltres escollis el que volia menjar la propera setmana, i algunes coses mes...

En Jordi va arribar a l’empresa tot just quan jo vaig entrar encara que ell venia de complir amb el servei militar o sigui que ja era un veterà de la feina encara que havia fet unes vacances pagades per l’exèrcit.

Portava la revista Pulgarcito, la mes important i veterana en aquells moments i jo vaig passar a ser el seu ajudant, ell dibuixava i va ser un dels primers en fer-me veure que era allò de fer ninotets.

La feina començava quan el redactor de la revista, ens portava
la carpeta on posava el nom de la revista per exemple PULGARCITO Nº 1215 i a dins el material que compondria el numero d’aquest exemplar, una carpeta com de paper d’estrassa una mica mes gruixut on anava enganxat el llistat de pagines i el seu contingut, era la pauta per saber que havíem de fer.

PER RETOLAR

El primer que calia fer era dibuixar unes línies paral·leles a llapis on quedes marcat la alçada que havia de tenir la lletra i la separació entre les diferents línies de lletres.

Per això amb una escaira acompanyada d’un regla que servia de guia anàvem fent aquestes línies que servirien com a guia i tamany del text que havíem d’escriure.

 

Un cop retolat primer amb les plomilles de retolar que es distingien de les altres per la seva puntera arrodonida, mes tard amb els rotrings, s’esborrava amb la goma de esborrar el llapis de les línies paral·leles que ens havien servit de guia, encerclant aquell text de forma que encaixes dins la vinyeta sense tapar el dibuix.

 

 

EL REPORTAGE

Jordi m’ensenyà com muntar un reportatge amb text i fotografies, en el guio que ens havia passat el redactor, havíem de fer la distribució de les fotos, els titulars i els texts, un cop distribuït damunt les pagines, generalment eren dos pagines, havíem de calcular el gruix i tamany dels diferents texts, i fer les indicacions oportunes , com el tipus de lletra, el numero de cíceros que donava  tamany a la lletra i l’amplada màxima que havíem reservat per que l’ocupes aquell text, una vegada fetes les oportunes indicacions s’enviaven a l’altra edifici de Bruguera al carrer Mora la Nueva que es trobava a la barriada de Vallcarca, on l’editorial tenia tot el ple de maquines i departaments, i on els caixistes farien aquella composició i ens retornarien aquells textos ja impresos per enganxar-los els llocs que teníem previstos. Jo prenia nota de totes les operacions, perquè en el proper reportatge ho pogués fer-ho tot sol sense consultar amb en Jordi.

 Quan arribaven els textos ja podíem muntar les pagines, per les fotos s’havia de fer el càlcul de com quedarien un cop reduïdes al tamany de publicació, per això s’havia de treure la proporció en que estàvem muntant la pagina i calcular quin seria aquest tamany un cop reduït al de la publicació i per darrera de la foto s’indicava per on s’havia de retallar i la mida que havia de fer.

 

S’enganxaven els titulars i els textos, es requadrava alguna foto o algun text que es volies destacar i ja teníem el reportatge muntat.

 A vegades aquells texts venien malament o be quan els revisava el senyor Duque trobava errades de ortografia o be des de redacció, on el senyor Gonzalez era el que feia la darrera revisió, per això era el cap de redacció i el responsable en gran part de l’èxit de la editorial en quant a revistes de còmic o de historietes, i trobava cap errada fos del redactor que havia escrit el reportatge o dels caixistes, s’havia de corregir, però com no hi havia temps per tornar a enviar les rectificacions als caixistes ho fèiem nosaltres, generalment guardaven copies de les impressions que ens enviaven els caixistes per això el que fèiem era retallar lletra per lletra per composar les paraules que s’havien de canviar i enganxar-les damunt del text a corregir, feina delicada perquè a mes no es podia embrutir el text, perquè a l’hora d’imprimir no es notes la manipulació

 

ADELA I JAUME MATEU (PAGINES D’ACUDITS I DE PUBLICITAT)

Generalment la publicitat externa venia ja muntada, i tan sols havíem de reservar l’espai per incloure-la, però la resta de la pagina es completava amb acudits, Adela s’encarregava del Din Dan i era una mestre en muntar aquestes pagines, al poc temps de entrar en el departament va trobar la seva parella, en Jaume.

Un mati l’Adela va arribar al departament amb la cara vermella i molt desencaixada, i tot deixar les seves coses damunt la taula va sortir corrents al lavabos, no cal dir que la Rosa Mari, la seva companya de taula, la Silvia, la Marga van anar el seu darrera, per ajudar-la.

Tot tornar al seu lloc quan l’Adela ja mes tranquil·la retornar al seu lloc acompanyada de la Rosa Mari, però els nois ens vam quedar expectants per saber que passava. 

La Silvia ens explicar que en l’autobús que agafava cada dia, sempre anava molt ple, i que sempre hi havia aprofitats que deixaven anar la ma molt solta, però que avui no havia estat una ma...això havia estat una llapa, que un tiu se li havia enganxat al darrera i per molt que ella fes per fugir no ho va aconseguir i que li va fer passar una mala estona.

 

El transport públic en aquells temps era mes escàs, i les freqüències de pas, eren mes amplies, per això l’acumulació de gent esperant els bus era molt mes del que ara ens trobem en les parades.